L’Escola Pia de Palma de Mallorca (1893-1904)

Com a conseqüència de la guerra del francès i la persecució de que foren objecte els religiosos, tres escolapis catalans es refugiaren a Palma de Mallorca. Són els pares Francesc Raventós i Jaume Torrents i el clergue Jacint Feliu. Obriren col•legi a la ciutat. Feliu s’hi ordenà sacerdot el 12 desembre 1811 i va ser professor de l’Acadèmia Militar. Aquesta experiència acabà amb la retirada de les tropes napoleòniques de Catalunya.

Els anys 1856 i 1861 la població de Palma de Mallorca, el 1860 la d’Artà i el 1870 la de Felanitx demanaren fundació d’un col•legi escolapi, però no va ser possible.

La ciutat de Palma insistí el 1893 i el pare vicari general espanyol donava l’autorització a fi que l’Escola Pia de Catalunya fundés col•legi en aquella ciutat amb pàrvuls, primària i batxillerat.

Edifici de l'Escola al Carrer Calders

El col•legi s’obrí el setembre de 1893 a Can Mir del carrer Calders. Immediatament, però, l’Ajuntament demanà al govern l’antic i abandonat convent de Sant Francesc. Una reial ordre del 20 de novembre de 1893 el concedí però només la part que hi ha entre el claustre i la plaça de l’església. Aquesta església té un valor especial, ja que hi ha enterrat Ramon Llull. L’espai de que podien disposar els escolapis quedava força limitat: ni església, ni claustre.

L’edifici estava en males condicions, la teulada exigia una reparació ràpida. L’Escola Pia confiava obtenir almoines amb el culte de l’església, mancant les ajudes de l’Estat i de l’Ajuntament.

A primers de gener de 1894 arribà a Palma el provincial pare Francesc Llonch per a ultimar el condicionament de l’antic convent a fi de poder-s’hi traslladar la comunitat i escola. A Can Mir no s’hi cabia.

A l’estiu s’acabaren els preparatius de manera que el 27 d’agost d’aquell 1894 es festejà de manera especial la solemnitat de Sant Josep Calassanç, el fundador de l’Escola Pia: va ser la presentació oficial de l’escola a la ciutat.

La celebració litúrgica es va fer al temple de Sant Francesc. Precedí un tríduum predicat pel pare Esteve Calonge rector de Sant Antoni de Barcelona. La vigília el bisbe Jacint M. Cervera beneí una imatge del sant fundador i el dia 27 a la missa hi predicà el pare Eduard Llanas. Amb aquest motiu també es tornà a posar en moviment, després de més de trenta anys d’estar parat, el rellotge restaurat pels fills de la viuda Font al qual s’hi afegí aquesta inscripció: «HOC FACTUM FUIT HOROLO / AP. F. FRANCISCO PRED. IUBIC / ET ES DIFF. IN RIGALI CONVENTU / S. P. N. S. FRANCISCI PALMAE 1894». Text llatí que suposem del pare Tomàs Viñas, membre de la comunitat.

El 10 de setembre de 1894 començaren les classes de primària en el nou emplaçament; per a les de batxillerat només es varen admetre alumnes del primer curs; progressivament s’anirien afegint els altres cursos. També hi va haver des del principi algun intern.

El més d’octubre se celebraren diversos actes de culte amb motiu del mes del Rosari a l’església de Sant Francesc. Els escolapis usaren l’església tant per al propis alumnes com per al culte i atenció als feligresos: tríduums, rosaris, quaranta hores, misses. També s’observa en la premsa local que els religiosos es dedicaren a la predicació en altres esglésies: es donaven a conèixer i amb els sermons mostraven la seva cultura i coneixements.

Cap a final de curs es volgué tenir un acte en que es posés de manifest el treball realitzat a l’escola. En efecte, el 3 de maig tingué lloc la primera comunió d’un grup d’alumnes i a la tarda se celebrà un acte acadèmic literari i artístic en una sala habilitada per a l’acte. És curiós que Las Baleares, diario republicano donés la notícia amb aquesta nota: «Agradecemos la atención de que hemos sido objeto por parte del P. Rector y Comunidad del citado Colegio para asistir a tan solemne acto». Els escolapis havien mostrat una actitud diferent a la que no estaven acostumats els de la premsa i menys encara la republicana.

Els escolapis guanyaren prestigi en la ciutat i per això el pare Tomàs Viñas va ser convidat a pronunciar el sermó del dia de la Conquesta el 31 de desembre de 1896. L’acte tingué lloc a la catedral durant la missa major amb assistència de totes les autoritats locals.

Façana de l'església de Sant Francesc,

a la dreta, part del convent que fou cedit als escolapis.

Aviat, però, el temple de Sant Francesc es convertí en polèmic. El bisbe Jacint M. Cervera, antic alumne de l’Escola Pia de València, el volia per convertir-lo en parròquia i proposava cedir als escolapis l’església de la Mercè. Els escolapis no hi estaven d’acord: volien un temple al costat de l’escola. El bisbe va recórrer al Nunci Apostòlic el setembre de 1895 i informava de la gestió al pare vicari general escolapi.

El bisbe Jacint M. Cervera (Pedralba 1827 – Palma de Mallorca 1897) gaudí de notòria popularitat, publicà unes pastorals en les quals es mostrà preocupat per la qüestió social i afavorí totes aquelles iniciatives que s’encaminaven a un catolicisme més obert tal com recomanava el pontífex romà. Es crearen associacions catòliques buscant la unió de tots els catòlics.

A Cervera el 1898 el succeí com a nou bisbe Pere Joan Campins Barceló. Aquest continuà una política similar, portà congregacions religioses a l’illa i promogué activitats de caire progressista.

Metre els escolapis habilitaren una capella a l’interior del convent per les celebracions diàries amb els alumnes, com tenien normalment en els altres col•legis, però per a les grans solemnitats anaven a l’església de Sant Francesc. Aquesta capella interior estava dedicada a la Mare de Déu dels Àngels; la imatge de la qual va ser beneïda el 1896. Aquest mateix any es beneí i col•locà una campana a l’interior del recinte escolar per avisar als alumnes: entrades, canvi d’activitat, sortida; tradicionalment aquesta campana és coneguda com «la coixa», recordant que Calassanç en voler arreglar la de San Pantaleo a Roma, va caure i sempre més caminà coix.

Les úniques dades del nombre d’alumnes que coneixem, són les dels catàlegs que publicà la Vicaria Escolàpia Espanyola. Són les següents:
En el curs 1898-1899 hi havia 286 externs, 91 recomanats i 18 interns. Total 395 alumnes.
En el curs 1902-1903 hi havia 168 externs, 81 reconamats i 9 interns. Toral 258 alumnes.
S’observa una clara disminució en els tres grups. Els recomanats pagaven una quantitat per unes hores després de l’horari normal en que es quedaven a l’escola; els interns pagaven la pensió corresponent. Les entrades, doncs, baixaren de manera considerable al llarg d’aquest quatre anys. Les dades coincideixen amb l’arribada del bisbe Campins i l’entrada a la ciutat d’altres congregacions religioses dedicades a l’ensenyament.

El nombre de religiosos era quasi el mateix en les dues dates. En les dues ocasions hi havia 9 sacerdots; en la primera hi consta 1 clergue i en la segona són 2; els germans operaris, al contrari, han passat de 3 a 2. En total són 13 religiosos. La relació alumnes/religiós havia passat de 30 alumnes per religiós a 21. Calia prendre alguna decisió.

El superior provincial, Antoni Mirats, decidí tancar la casa. El pare rector Josep Pujol entregà el 27 de setembre de 1904 les claus del convent i de l’església i els altres béns que havien rebut a l’Ajuntament davant del notari de Palma Josep Alcover i Maspons, el qual n’aixecà la corresponent acta. Per als mallorquins va ser una sorpresa i encara avui no s’ho acaben d’explicar; perquè marxaren els escolapis?

No tenim pas una resposta. Podem indicar alguns punts que ho expliquen. La qüestió econòmica: la casa necessitava amb urgència una reparació; l’Escola Pia no disposava de mitjans per afrontar-ho, no hi havia ajudes ni de l’Ajuntament ni de l’Estat. Pesava l’amenaça de prendre’ns l’església per a convertir-la en parròquia, amb la qual cosa s’impedien uns ingressos notables. Si venien altres congregacions dedicades a l’ensenyament, els escolapis no eren tan necessaris: sembla que la disminució d’alumnes podria anar en aquesta línia, de nova oferta d’escoles religioses. Tres elements, doncs, que podrien aproximar-nos a l’explicació de la decisió del tancament. No crec que sigui vàlid, com algú ha afirmat, el que a Cuba calia reforçar i ampliar les comunitats després de la independència i hi feien falta més religiosos i per això es traspassaren els religiosos de Mallorca a Cuba. L’augment de cases i de religiosos a Cuba era una necessitat, però no té perquè ser la causa de que es tanqués Palma de Mallorca.

Dels escolapis en quedà un bon record a Palma. Un grup d’antics alumnes mentre visqueren es reuniren cada anys el 27 d’agost per celebrar la festa de sant Josep Calassanç a la capella de les religioses escolàpies.


Rectorologi (amb la data de nomenament):

[1893]: Agustí Gual i Marré

13/05/1894: Agustí Gual i Marré

18/06/1897: Agustí Gual i Marré

10/06/1900: Francesc Xavier Riera i Gironella

04/06/1901: Josep Pujol i Rius

15/05/1902: Josep Pujol i Rius


Este obra está bajo una Licencia Creative Commons Atribución-SinDerivadas 3.0 Unported.