L'Escola Pia de Caldes de Montbui

La fundació d’un col•legi escolapi a Caldes de Montbui va ser fruit de la generositat dels germans Salvador i Rosa Font i Boet els quals llegaren els béns que tenien a la població per aquesta finalitat. No ho pogueren veure realitzat sinó que foren els seus marmessors els que entregaren els béns a l’Escola Pia. La congregació provincial de l’orde aprovà les bases de fundació i l’acceptació dels béns en 19 de gener de 1909.
La Casa Marquès era insuficient per a comunitat i escola. Per això es llogà un local a l’actual carrer de les Escoles Pies conegut com «la Sibèria» per a classes, les quals s’obriren el 18 d’octubre de 1909. Al costat de la Casa Marquès s’hi afegí un bloc per capella i quatre aules, que s’inauguraren el 26 d’agost de 1914.
La organització acadèmica era la normal en els col•legis escolapis, és a dir quatre classes, a la última de les quals s’hi impartia comerç no oficial sinó com a primària completa. També hi havia les classes nocturnes per a obrers des d’època de la Sibèria. El pare Domingo Ramon ensenyà dibuix i pintura durant una llarga temporada: era un artista reconegut i participà en exposicions locals de pintura.

Com a activitats extraescolars del primer quart de segle, podem assenyalar els Torns Eucarístics, els Pomells de Joventut, els joves de la Federació de Joves Cristians (Fejocistes) amb l’equip de bàsquet i una incipient Schola Cantorum.
Com a conseqüència de l’aixecament del 18 de juliol de 1936, els religiosos foren obligats a abandonar la casa que va ser saquejada i molt mobiliari destruït, principalment el de la capella. El senyor Jaume Guarch salvà l’arxiu de la casa i el drapaire Cruells comprà bona part de la roba litúrgica que després de la guerra tornà gratuïtament als escolapis.
Foren assassinats els següents religiosos de la comunitat: Josep M. Sanromà i Guasch, Albert Galiano i Castellà (es trobava a Balaguer de vacances), Salvador Vilà i Cos, Pompili Paré i Permanyer i Antoni Forcada i Oller. També foren assassinats els pares Martí Sitjar i Martí Pujolar que s’hi trobaven per prendre banys.
El 29 de gener de 1939, després del pas de les tropes nacionals per la població, arribà el pare Eduard Martí i va prendre possessió del col•legi. El 2 de febrer arribà el pare Josep Aragonès. Eren els dos supervivents, ja que el germà Miquel Reguant havia mort de malaltia. El 24 d’abril obriren les portes de l’escola amb l’ajuda del senyor Magí Ramento. L’estiu de 1939 es reforçà la comunitat especialment amb el jove pare Ricard Manich, religiós que impactà fortament i positiva en el jovent calderí.
L’edifici no patí greus destroces. La capella, desmantellada el 1936, es restaurà i pogué ser inaugurada el 18 de maig de 1944. El pare Pere Ferrer (rector de 1952 a 1961) reorganitzà la quarta classe o estudis de comerç: la graduà en tres cursos i assignatures com les de batxillerat amb la col•laboració de diversos professors laics. El pare Josep Baburés (rector 1961-1967) introduí el batxillerat com estudis lliures i aconseguí que el 2 de març de 1967 es convertís per decret ministerial en Col•legi Lliure Adoptat (CLA) dependent de l’Institut de Batxillerat de Manresa.

La llei d’educació de 1970 transformà el centre en preescolar i educació general bàsica (EGB). L’Escola Pia procurà i esmerçà esforços a fi de no perdre el CLA pel que suposava d’ajuda a la població. L’Ajuntament n’assumí tota la responsabilitat i creà el 1973 el Centre Manolo Hugué (avui institut de batxillerat), el qual durant quatre cursos va estat dirigit per un escolapi. Al costat de la introducció del batxillerat es produí primer la plena graduació del preescolar i de la primària i després una potenciació de la EGB amb un equip de mestres ben format, preparat, jove i entregat, equip que ha creat una escola de prestigi que ha portat al posterior creixement. Sota la direcció del pare Ignasi Peguera aquests anys de la dècada del ’70 es creà una Escolania que gaudi de prestigi i va intervenir en concerts de Nadal a Caldes i en alguns congressos o trobades regionals; va rebre la medalla dels Cors Clavé.
L’edifici quedava obsolet i es pensà en la seva remodelació. Finalment s’optà per la compra d’un solar i construir-hi la nova escola. El 17 de setembre de 1978 s’inaugurà el nou edifici per a la EGB, el qual va ser visitat oficialment pel president de la Generalitat molt honorable Josep Tarradellas el 14 d’octubre següent. El preescolar s’obrí el gener de 1979.
El curs 1984-1985 se celebraren amb solemnitat els 75 anys de la fundació de l’escola i en el de 2009-2010 s’ha arribat al centenari de la presencia de l’Escola Pia a la localitat, fet que ha estat commemorat degudament.

En el nou emplaçament l’escola ha tingut un fort creixement. Per poder implantar l’ESO amb qualitat s’entrà en converses amb les germanes vedrunes i s’arribà a l’absorció del seu col•legi signada el 7 de març de 1994. Units amb dues línies es demanà a la Generalitat la ampliació a tres, cosa que va ser aprovada (DOGC 17-9-1997). El 1996 se s’acordà amb les religioses del col•legi Cor Immaculat de Maria de Sant Feliu que l’Escola Pia de Caldes admetria amb preferència els seus alumnes de primària a ESO.
L’AMPA aconseguí una de les aspiracions d’anys abans: que s’impartís el batxillerat, és a dir que els alumnes poguessin passar del col•legi a la Universitat. Un decret publicat en el DOGC el 30 de novembre de 1999 ho autoritzà.
També calia ampliar l’edifici i es col•locà la primera pedra el 16 d’octubre de 1993 i s’inaugurà oficialment el 27 de novembre de 1994. Durant el curs 2006-2007 es reformà la façana interior amb uns panells de color que alegren el pati.
Durant el curs 2004-2005 el pare Antoni Piña deixà la direcció de l’escola que passà a Gregori Martínez Ruiz, primer laic que assumeix aquesta responsabilitat a l’Escola Pia de Caldes.
La revista Guisla dóna informació de les activitats de l’escola.

Bibliografia:
- Cent anys al servei de l’educació 1909-2009: Escola Pia de Caldes. Caldes de Montbui: Escola Pia de Catalunya, 2009. 183 pàg.

Comentaris

  1. Soy ecuatoriano me llamo jonathan orozco fuí ex alumno durante cuatro años desde el 2001 hasta el 2005 junto a mis tres hermanas, veo que al transcurrir el tiempo han logrado un excelente trabajo al realizar esta pagina, la cual me he puesto a observarla detenidamente y me ha hecho recordar aquella niñes que viví junto a ustedes.

    Quiero enviar un cordial saludo a Esther Martínez, Carmen Gilberth, Montserrat Pascual , Jordi Ferrer, Nuria Ferrer, Padre Antoní Piña, Ascensi Laglera y decirles que siempre les llevo presentes en mí vida y en mi corazón y que nunca les olvidaremos. Continuen con su labor insiitucional.

    Att: Carolina Orozco Daqui, Erika Orozco Daqui,Jonathan Orozco Daqui, Mirian Orozco Daqui..............

    molts petunets.........

    ResponElimina
  2. Visca Catalunya! Visca la Pia

    ResponElimina
  3. L'escolapi que dirigí el CLA Manolo Hugué durant els quatre cursos de la seva inauguració devia ser el mateix autor d'aquestes línies, el pare Joan Florensa i Parés que era rector de l'Escola Pia de Caldes de Montbui. Ho dic perquè als dos primers anys vaig fer-hi 5è i 6è de batxillerat. Els dos darrers anys podria ser que qui ho dirigís fos el pare Josep Morros i Castelltort.

    Josep Barea i Serra, exalumne de l'Escola Pia de Caldes de Montbui.

    ResponElimina
  4. Passo sovint per aquesta pàgina. M’agrada i em commou veure les fotografies de la meva escola d’infantesa, amb les entrades del vell edifici -fa tants anys desaparegut- per la plaça de l’Àngel i pel carrer Pi i Margall. El pati vell amb les anelles de minibàsquet muntades i a l’extrem esquerre, fora de l’abast de la fotografia, el frontó de saco, lloc de competicions intensíssimes. Perpendicularment al vell, a tocar del carrer Font i Boet, el pati nou encara estava per enllestir. Allí, en un futur pròxim, s’hi van desenvolupar èpics partits de bàsquet de l’AEEP Caldes.
    Vaig ser alumne de l’escola des del curs 1964-65 fins el 1972-73. En aquesta escola i en aquest edifici vaig cursar-hi tota la primària i el batxillerat elemental. Després, vaig ser dels alumnes que vam inaugurar el CLA Manolo Hugué al carrer de Buenos Aires. En aquest centre nou de trinca, vaig cursar-hi els dos anys de batxillerat superior.
    L’escola, però, a més dels edificis i dels alumnes, també la fan els mestres. Tot i que en algun cas la memòria em traeix i potser me’n deixo algun, voldria recordar-ne els màxims possibles. A parvulari, al costat de la capella em va rebre una veritable institució a l’escola: la srta. Joana. Al curs següent la dolça srta. Maria Rosa. No recordo exactament qui eren les dues professores que vaig tenir a primer; sé que la que va començar el curs no el va acabar i poca cosa més. A segon vaig tenir una altra institució a l’escola, la srta. Emilia que vivia no gaire lluny del col•legi. A tercer el pare Miquel Garriga i a quart un professor efímer, d’un sol curs, es deia Sergio.
    A batxillerat un duríssim professor que venia de Castellterçol i ens feia dibuix, la srta. Manolita de matemàtiques, la srta. Montserrat Pascual de francès i català (sí, sí, fèiem una hora a la setmana de català en ple franquisme!), la srta. Mercè que ens va fer matemàtiques i ciències al darrer curs i el professor Pere Margarit de gimnàstica i FEN.
    Pel que fa als religiosos, recordo de forma fugissera el pare Fàbregas que va ser rector un parell d’anys i que mai em va fer classe, el pare Lluís de forma breu a primer de batxillerat i el pare Aguilar –un gran matemàtic- de treballs manuals al darrer curs de batxillerat. El rector era el pare Joan Florensa que ens donava qualssevol tipus d’assignatures de lletres; era una autèntica enciclopèdia vivent de la qual encara en recordo alguna classe magistral i com a mínim un parell de preguntes recurrents que sempre sortien als exàmens d’història. El pare Ignasi Peguera, d’una bonhomia immensa. L’energia i alhora humanitat del pare Josep Morros. I, sobretot, un record des del lloc més profund de la meva ànima per la santa persona que era el pare Joan Naspler: menut, simpàtic, bona persona, gran dibuixant, permanentment amb un somriure a la boca i un caramel amagat a la butxaca a punt pels més petits... Sempre m’he preguntat com pot ser que no l’hagin santificat.
    I ara, que anava a cloure l’escrit, recordo, també, al sr. Aragay a l’administració. Ell escrivia les notes mensuals en el butlletí en una perfecta cal•ligrafia i ens venia alguna llibreta amb l’anagrama de l’escola.
    Ja en fa dies, però estic content de recordar-ho.

    Josep Barea i Serra, exalumne de l'Escola Pia de Caldes de Montbui.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada